Tornant per Nadal..

Després de dos mesos sense tocar el blog, avui, un d'aquestos diumenges que es fa etern, torne.. Torne a deixar per escrit fragments incoherents de pensaments que em passen pel cap.

Sovint, amics, coneguts em diuen que sóc massa seria. Que no m'agafe les coses amb tanta trascendència. I no és que dramatitze, és que m'agrada reflexionar.

Sóc d'aquelles persones (segur que en conegueu) que vol saber les respostes de tot, entendre el perquè de les coses i saber-ne de les conseqüències.

Si ens oferiren la possibilitat de prémer un botó per veure'ns en 1 mes, 5 mesos, 1 any o 5 anys.. jo ja havera esgotat de segur totes les meves possibilitats i el botó estaria tot desgastat..
Sóc curiosa i impacient, ho vull tot ja, ara, vull saber què passarà amb algú que acabe de conéixer, vull saber on estaré vivint d'aquí un temps...
No puc evitar-ho.. Per una banda, m'agrada deixar-me portarper les situacions sense donar-li massa voltes.. Què toca viure en Barcelona!? Anem,.. ja veurem que passa. Què em mola algú?A per ell, ja veurem que ixirà d'ahí. Actue impulsivament, una mica a la aventura. I un cop ja he actuat estic desitjant saber el final.És curiós lo curiosa que sóc...

Els humans som complexes i costa entendre el perquè de les nostres actuacions. Jo no m'entenca mi mateixa.. No sé perque tracto d'evitar coses sabent que acabaré fent-les. Jo no fume, però és com si sempre em prometera a mi mateixa no tornar a fumar, i intentara deixar-ho cada setmana, sense èxit. Collons! Fuma a gust!.. Doncs així em passa a mí, no tornaré a liar-me amb akest tipet..i arriba el finde..i aleee..! I dic jo? si ja saps que acabaràs fent el que en eixe moment t'apetisca, perquè tens que martiritzar-te reprimint els teus instints més primitius?

I ara va el moment en que m'auto-sugestione: Lluneta, no penses tant el que és bo o el que és dolent, viu la vida, i sobretot, no t'arrepentisques del que fas, sinó del que no fas!

I "q me kiten lo bailao" (gran frase!) :P

Què passa amb les dones i la eròtica?

En relativament poc temps, les dones estem recuperant el poder perdut durant moltes dècades.

Tot i que ens queda molt per fer, cada cop és més habitual veure dones a llocs de poder i ocupant professions abans "prohibides".

El nostre destí ja no és trobar marit aviat, tenir fills i criar-los (afortunadament, perquè en tal cas, aniria malament encaminada ;).

Ens hem alliberat de gran part dels estereotips que regnaven fa unes dècades a aquesta societat.

Ja no està mal vist ser dona i conduir un camió, ser militar, fer culturisme o guàrdia de seguretat.

Ja no parlen malament de tu si ets dona i alhora no tens parella (single, que queda més cool!).

A més a més, les dones joves (i algunes no tant) viuem lliurement la seua sexualitat amb o sense parella. Soles o acompanyades. I hi ha tot un món de eines per fer-ho més fàcil i plaenter. Literatura eròtica, webs o blogs com el de Lucre són un clar exemple de que poc a poc, es va perdent la vergonya (si és que algún dia l'hem tinguda) a parlar de sexe obertament. I no dic d'amor, dic de sexe.
A mí personalment, m'encanta. M'encanta saber cada dia una mica més sobre com passar-m'ho millor. I sí, també sóc consumista de joguets sexuals (recomane sensual love i Ann Summers Exageraria si diguera que hi ha un abans i un després des del dia que vaig comprar el primer vibrador. No obstant, si és cert, que amb la curiositat i alguna ajuda, una es coneix més i aprén a estimular-se d'una manera més plaentera.

No obstant, jo continuo pensant que certs homes mantenen alguns estereotips sobre les dones que reflecteixen d'una o altra manera, el masclisme retrògrad. Ells veuen porn i es masturben desde que tenen 10 anys, i clar, és normal. Però que les dones tinguen joguets sexuals i fins i tot, que sàpiguen massa sobre el sexe, a alguns, no els fa ninguna gràcia.

I què passa? Por a no ser " els reis" al llit? Por a que t''ensenyen com masturbar al teu company/a de llit? Per no dir d'aquells que classifiquen com "guarretes" o "ninfòmanes" a les dones obertes de ment que disfruten tant o més del sexe com ells..(sense comentaris). En la meva humil opinió, aquests homes són uns acomplexats que tenen massa pors i sentiments d'inferioritat..

Tant s'hi val aquests homes no existiren, i homes i dones poguessin compartir els seus coneixements i experiències lliurement. I tots ens ho passarem pipa, i tal i tal...

Malauradament, eixe moment encara no ha arribat,...

Com dirien els Obrint, jo encara estic esperant, esperant...

Quines són les teues arrels?

La reflexió d'avui gira entorn a les arrels ètniques i culturals desconegudes.

Si us pareu a pensar, desconeguem per complet la nostra procedència familiar. Coneguem l'origen cultural dels nostres pares, avis, besavis, i com a molt, re-besavis.
Però d'on serien els re-besavis dels re-besavis? Qui sap... molt probablement foren valencians, catalans, aragonessos o fins i tot del centre d'Espanya. No obstant, també podrien ser Búlgaros, Russos, Equatorians o Marroquins.

Tot i la dificultat d'averiguar les arrels dels nostres avantpassats, sempre queda l'opció d'imaginar, somniar o deixar-se dur per els instints i les emocions.

Jo aposte a que alguna generació molt llunyana venia del Marroc, o per no cagar-la, diguem-ne d'algún país Àrab.

Per què? Doncs per què quan he viatjat a algún país Àrab (n'he vist més de 4) m'he sentit com a casa, he trobat una cultura molt propera a mí. Alguns direu que estic boja però estic segura de que en el fons, molt en el fons, sóc "moreta".

La música, els colors, els olors, els mercats, la cultura de carrer... Excepte en alguns temes més pròxims a la religió que a la cultura, em sento molt identificada.

Qui sap si algun familiar del segle XVII es va casar en un Mustafà o Mohammed... !

Això no ho podré investigar mai, però jo, seguiré somiant amb les meues arrels àrabs. Somniar també és gratis, i damunt, és molt divertit!..


I tu? Quines penses són les teues arrels?

Ara ja va de bò..

Què passa people?

Avui canvie radicalment de tema.
He estat pensant perquè m'havia pegat ara per fer un blog totalment anònim.
Després de pegar-li unes voltes, he arribat la conclusió de que, escriure un blog anònim implica compartir els teus sentiments amb gent que no coneixes. En certa manera, es com quan, de joveneta, xatejava amb gent desconeguda, i m'ho passava bomba.


Diguem-ne és que tothom necessita sovint parlar i parlar, sense que el jutgen. És contar-li alguna cosa a algú, amb total llibertat, sense inhibir-se ni "censurar" la informació pensant en el què pensarà de mí o què dirà de mi.

És trist que gent jove nascuda en un entorn més o menys liberal, encara tingam por del què diran, com si vivirem a Cuéntame o Amar en tiempos Revueltos. És trist, però vullgam o no, ens han educat en una petita ciutat, en el la mitat som familia llunyana. A mi almenys, sempre m'han mostrat el que està ben vist o el que no ho està tan bé.

Ara, ja dona més igual, però no deixem de pensar-ho.

Però no es tracta de l'actitud front a la societat, sinó fins i tot amb els amics més íntims. Personalment, crec que mai es conta el 100%, sempre et guardes algunes coses, pensant que pensarà que sóc rara o el típic "i si li ho conta algú". Ens tallem sobretot quan parlem amb algún amic íntim que te unes idees o valors molts diferents als nostres.

En fi, no m'enrotlle més, a la fi i la cap, la conclusió ha sigut "escriure un blog es una mena de psicoanàlisi". I damunt és gratis!

Bon cap de setmana!

Inauguració!

Hola blocaires..
Avui comença la meva aventura surcant pels mars d'internet i de la blogosfera..
Començaré demanant disculpes per tot allò que puga resultar d'aquí, sovint "ratllaes" o com diu una amiga "puntazos" meus..
En fi, podria escriure un diari, però és molt més waion escriure un blog, i coneixer gent mitjançant de la xarxa aquesta que a tots ens embauca..

La primera reflexió anirà entorn a la gran utilitat de alguns programetes, que al menys a mi, ens fan la vida molt més fàcil. Parle en concret del google maps i tot allà relacionat amb la localització geogrà fica, webs de que busquen els transports a combinar quan fas un desplaçament..
Senzillament: SOU MAGNIFICS!!!..
Que seria de mí sense el google maps!!!! Un desastre total! perdria mooolt de temps mirant els mapes i girant-los d'un lloc a l'altre, preguntant al personal que va pel carrer (normalment, un de cada dos t'envia a fer punyetes) i dels nervis de tant de caminar o conduir...

En fi, un brindis per l'inventor d'aquestes eines...!!! Ets un crack ti@

PD. Avui dedique aquest post a la casa Batlló, a qui mire mentre escric açò
Molto bella, si senyor!