Què passa people?
Avui canvie radicalment de tema.
He estat pensant perquè m'havia pegat ara per fer un blog totalment anònim.
Després de pegar-li unes voltes, he arribat la conclusió de que, escriure un blog anònim implica compartir els teus sentiments amb gent que no coneixes. En certa manera, es com quan, de joveneta, xatejava amb gent desconeguda, i m'ho passava bomba.
Diguem-ne és que tothom necessita sovint parlar i parlar, sense que el jutgen. És contar-li alguna cosa a algú, amb total llibertat, sense inhibir-se ni "censurar" la informació pensant en el què pensarà de mí o què dirà de mi.
És trist que gent jove nascuda en un entorn més o menys liberal, encara tingam por del què diran, com si vivirem a Cuéntame o Amar en tiempos Revueltos. És trist, però vullgam o no, ens han educat en una petita ciutat, en el la mitat som familia llunyana. A mi almenys, sempre m'han mostrat el que està ben vist o el que no ho està tan bé.
Ara, ja dona més igual, però no deixem de pensar-ho.
Però no es tracta de l'actitud front a la societat, sinó fins i tot amb els amics més íntims. Personalment, crec que mai es conta el 100%, sempre et guardes algunes coses, pensant que pensarà que sóc rara o el típic "i si li ho conta algú". Ens tallem sobretot quan parlem amb algún amic íntim que te unes idees o valors molts diferents als nostres.
En fi, no m'enrotlle més, a la fi i la cap, la conclusió ha sigut "escriure un blog es una mena de psicoanàlisi". I damunt és gratis!
Bon cap de setmana!
Avui canvie radicalment de tema.
He estat pensant perquè m'havia pegat ara per fer un blog totalment anònim.
Després de pegar-li unes voltes, he arribat la conclusió de que, escriure un blog anònim implica compartir els teus sentiments amb gent que no coneixes. En certa manera, es com quan, de joveneta, xatejava amb gent desconeguda, i m'ho passava bomba.
Diguem-ne és que tothom necessita sovint parlar i parlar, sense que el jutgen. És contar-li alguna cosa a algú, amb total llibertat, sense inhibir-se ni "censurar" la informació pensant en el què pensarà de mí o què dirà de mi.
És trist que gent jove nascuda en un entorn més o menys liberal, encara tingam por del què diran, com si vivirem a Cuéntame o Amar en tiempos Revueltos. És trist, però vullgam o no, ens han educat en una petita ciutat, en el la mitat som familia llunyana. A mi almenys, sempre m'han mostrat el que està ben vist o el que no ho està tan bé.
Ara, ja dona més igual, però no deixem de pensar-ho.
Però no es tracta de l'actitud front a la societat, sinó fins i tot amb els amics més íntims. Personalment, crec que mai es conta el 100%, sempre et guardes algunes coses, pensant que pensarà que sóc rara o el típic "i si li ho conta algú". Ens tallem sobretot quan parlem amb algún amic íntim que te unes idees o valors molts diferents als nostres.
En fi, no m'enrotlle més, a la fi i la cap, la conclusió ha sigut "escriure un blog es una mena de psicoanàlisi". I damunt és gratis!
Bon cap de setmana!
2 comentaris:
Hola Lluneta, benvinguda a la blocsfera... ànim amb el teu bloc i si vols la meua opinió, un bloc mig anònim és ideal, un d'anònim total és millor. Sempre et pots delatar amb qui tu vullgues, d'aquella forma "saps que el bloc xxx és meu?" una confessió d'aquest tipus en el moment oportú (amb un post especial acabat de penjar per exemple) pot tindre un gran efecte ;-)
Au, a seguir!
Monyofiné
Hola Monyofiné
Gràcies per comentar el meu blog.
Acabadet d'inaugurar,fa tanta il.lusi
ó saber que algú ha passat per allí!!
Respecte al que dius,per a mí ha sigut com una auto-promesa.Sé que em costarà no contar a cap amic que he creat un blog, però he de fer-ho. Si se que ningu sap qui sóc,crec que m'ho passaré millor!!
:D
Publica un comentari a l'entrada